Lluís Gonçaga Constans i Serrats (1901-1955) va néixer a Banyoles l’1 de novembre de 1901 i hi va morir el 16 de juliol de 1955. El seu pare era el paperer Agustí Constans i Matas, i la seva mare, Carme Serrats i Busquets.
Va ser alumne del mestre Francesc Estartús i Prat. Posteriorment, va estudiar a la Preceptoria del monestir de Banyoles, al col·legi de Santa Maria del Collell i al seminari de Girona. El 1926 va ser ordenat capellà i aviat va ingressar a la Casa Missió de Banyoles, on va rebre l’encàrrec de tenir cura de la biblioteca. Allí es va aficionar a la història. Hi va estudiar pergamins del monestir, de cases pairals, de les parròquies que visitava com a predicador, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, dels arxius diocesans de Girona i Barcelona, de Montserrat,... Milers de fitxes són el resultat de la seva recerca incansable que no només es limita a la història de Banyoles, sinó també a altres temes ben diversos.
Com a missioner diocesà va predicar arreu de les comarques gironines. Abans de ser ordenat capellà havia estat redactor de la publicació jaumista d’Acció Catòlica El Eco de Gerona i havia publicat algunes narracions folklòriques a les revistes El Deber d’Olot, La Tradición Catalana, El Patufet o La Mainada. Altres articles d’aquesta temàtica van aparèixer a El Norte i Vida Banyolina. Amb tot aquest material va publicar De la fosca a la llum, Llegendes muntanyenques i Rondalles.
La seva producció historiogràfica és molt important. Va escriure articles a nombroses revistes com Pyrene, Analecta Montserratina, Horizontes, Anales de los Museos de Arte de Barcelona, Cuadernos del Centro de Estudios Comarcales de Bañolas, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, i moltes altres. El seu primer llibre editat va ser Dos obras maestras del arte gótico en Bañolas (1947), on hi estudia l’arqueta de Sant Martirià i el retaule de la Mare de Déu de l’Escala. L’any 1949 va obtenir el primer accèssit del premi Pròsper de Bofarull de l’Institut d’Estudis Catalans, per Montpalau, abat de Banyoles, ambaixador de la Generalitat (editat el 1960). I tres anys més tard, el 1952, va rebre el premi Rubió i Lluch, també de l’Institut d’Estudis Catalans, per la seva investigació sobre el Graduarium del Monestir de Banyoles. L’obra que li va donar més fama, però, va ser Bañolas (1951), una aproximació a la història de la ciutat i a la seva realitat. Altres publicacions van ser L’Any Sant (1950), Bañolas por Maria (1951), Sant Mer (1953), Apostolat del Beat Antoni M. Claret en el Bisbat de Girona (1953), Santa Pau medieval (1953), La Mare de Déu de la Font (1954), Girona, bisbat marià (1954), Sobre las huellas de Cristo (1954) o Historia de Santa María del Collell.
També va participar en la constitució del Centre d’Estudis Comarcals i en va presidir la secció d’història. Va ser soci fundador de l’Institut d’Estudis Gironins. Així mateix, va ordenar i catalogar l’Arxiu Històric de Banyoles. Durant vint anys (1926-1946) va aplegar una magnífica documentació de primera mà. I part d’aquesta documentació es va recollir en la seva obra Diplomatari de Banyoles, que es va publicar en sis volums de 1985 a 1993.
Com a historiador va seguir els passos de Pere Alsius i va aprofundir en la història del monestir (els seus orígens o els diferents abats), en la de la Vila (la institució municipal, l’expansió urbana o l’església de Santa Maria), en les llegendes i en els costums populars. Va fer una història a base de l’estudi de documents i de vestigis, del relat de fets concrets o de la biografia d’homes singulars. Es va dedicar, primordialment, a l’estudi dels temps medievals i moderns. Tant en els seus motius d’investigació com en tot el seu relat històric traspuen els seus sentiments i pensaments religiosos.
