Josep de Vilamala va ser el 121è president de la Generalitat de Catalunya. Va ser-ho des del 22 de juliol de 1713 al 16 de setembre de 1714. Va substituir Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Cugat del Vallès. Va ser, doncs, el darrer president de la Generalitat de Catalunya abans de l’abolició de la institució el 16 de setembre de 1714, quan un decret signat per José Patiño, ministre de Felip V i superintendent de Catalunya, declarava cancel·lada la Generalitat i destituïa tots els seus càrrecs.
Josep de Vilamala era monjo del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. Era sagristà (responsable del culte litúrgic) i prior del monestir i president del capítol monacal (primera autoritat que substituïa l’abat Joan Baptista Descatllar i de Tord absent).
Va arribar a Banyoles el 7 de juny de 1706, quan va permutar el seu càrrec de sagristà de Sant Pere de Galligants amb l’infermer del monestir de Sant Esteve de Banyoles Francesc de Rovira i Saló. Abans havia estat infermer i vicari general del monestir de Sant Salvador de Breda, infermer del de Sant Pere de Roda i sagristà de Sant Pere de Galligants. També estava relacionat amb el monestir d’Amer. Així mateix, havia tingut alguns càrrecs a la Congregació Tarraconense: va ser-ne visitador, com a infermer i vicari general del monestir de Breda (1692), i covisitador (1692), com a infermer de Sant Pere de Roda.
Segurament era un descendent dels donzells Vilamala i de Conangles de Sant Esteve d’en Bas. I estava emparentat amb alguns destacats capitans de la coronela de Barcelona (1713-1714). A Banyoles, el 19 d’agost de 1709, va ser cridat pel comandant en cap de les tropes franceses i, juntament amb altres personalitats de la Vila, van ésser fets presoners de guerra i van ser traslladats a Torroella de Montgrí. Tots van ser alliberats després d’haver pagat un quantiós rescat.
Els dos eclesiàstics escollits abans d’ell (Joan de Fluvià, el 8 d’agost, i Ignasi de Cruïlles, el 16 d’agost) varen renunciar. Va jurar el càrrec el 18 d’agost de 1713 a les 11 del matí. Va assistir a la Junta de Braços del juny de 1713 en la que es va resoldre la resistència de Barcelona contra Felip V. El 13 de setembre de 1713 residia a Barcelona, ja que va signar com a testimoni en un inventari de joies de persones fugides de Barcelona conservades a la sagristia de la catedral de Barcelona. Com a president de la Generalitat, li va tocar la trista sort de lliurar, el 1714, les claus, llibres i documentació de la institució a les noves autoritats borbòniques.
Va morir el 4 de juliol de 1720 a Banyoles.
