A la ciutat de Banyoles el turisme, primordialment d’estiu, va començar a mitjan del segle XIX. Llavors, el punt d’atracció era la font Pudosa, coneguda per les seves propietats medicinals. Les seves aigües sulfuro-carbonatades s’aconsellaven tant per tractar les malalties de la pell i dels ossos com els problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries.
Ja des del segle XV (1419) era una font coneguda. Abans del segle XVI existia un Rec de la Font Pudosa, però no va ser fins el segle XVIII quan es va reconèixer el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des d’aquell moment, hi varen assistir regularment malalts en busca de curació. Al segle XIX la vila banyolina va dedicar els seus esforços a potenciar-la. L’any 1829 l’Ajuntament va fer-hi una font artificial i una placeta pública. El 1845 el coronel Pere Font va decidir aixecar una casa de banys per aprofitar les seves aigües. De dos anys més tard data la construcció d’una barraca amb dues banyeres. L’any 1853 ja es parlava d’edificar-hi una “Casa pública de Baños”. Posteriorment, el 1856 es va donar permís a Josep M. Serra, un barceloní dedicat al comerç, per bastir una “casita de baños cerca de la fuente pudosa”. Es va acordar que l’Ajuntament banyolí cediria el terreny i suficient aigua per a dos banys i la farien servir vint dies l’any (només en una de les dues temporades). A canvi, la casa seria del municipi i el veïnat la podria utilitzar. Finalment, es va veure que, on s’havia d’alçar, no era propietat pública i només li varen permetre conduir l’aigua a la casa de banys de la vídua Caterina Vila. Aquesta vídua, el 1858, mantenia una casa de banys amb sis banyeres i, l’any anterior, havia atès dos-cents banyistes i s’havien aplicat mil dos-cents banys.
Tanmateix, el balneari que va donar millor servei als forasters i va aconseguir més renom va ser el que actualment es troba en estat ruïnós. Va començar a perfilar-se el 1854 quan l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet va fer-ne el projecte; però no es va construir fins el 1862. Aquest nou edifici disposava de vint-i-dues sales de bany, sales de polvorització i sala d’estar. Després va canviar de propietari, el 1921 s’hi van fer importants reformes. En el balneari, sempre regit per un metge de prestigi, els malalts es podien banyar (amb una banyera de gres esmaltada o de marbre, segons si eren de primera o segona classe), dutxar, inhalar o rebre polvoritzacions de gasos. En la plaça s’hi venien els carquinyolis i les famoses cansalades. L’establiment va arribar a tenir vuit-cents clients anuals i va continuar en funcionament fins al 1960. Al segon quart del segle XIX, la mitjana anual de malalts que visitaven el balneri fou de 800 persones. En les millors èpoques acudien a prendre les aigües gent d’arreu; així, per exemple, el 1920 varen anar-hi cent seixanta-tres persones, de les quals més de la meitat procedien de Barcelona (95), una bona part de Girona (63) i alguna de Tarragona (2), França (1) i Austràlia (1). Donat que el balneari no disposava d’allotjament, cada estiu s’emplenaven totes les fondes de la vila i molt veïns propietaris de vivendes llogaven habitacions als forasters.
Els malalts o turistes aportaven importants recursos econòmics a un poble amb moltes necessitats. El creixement del turisme va portar intents de construir un ferrocarril: l’any 1877, s’intentà bastir un tramvia entre Girona i la Font Pudosa. Més tard, el 1899, es volgué instal·lar un ramal de via fèrria des de la Pl. dels Turers-c/Gran fins a la Font Pudosa.
Després de la Guerra Civil s’inicià una altra mena de turisme, més decantat cap a l’Estany i els esports nàutics.
