L’inici d’aquest emblemàtic local cal buscar-lo en una permuta de l’any 1924. Aquell any, Joan Torrent, propietari d’un cafè-sala de ball conegut com a cafè Comercial o Cal Nunci, situat al carrer del Doctor Hysern fent cantonada amb la plaça dels Turers, intercanvià el seu local amb el del també cafeter Joan Duran i Garcia, en «Xampinya», que regentava el Cafè Mercantil, situat també en aquesta mateixa plaça, però fent cantonada entre el carrer de la Rambla i la carretera.
Poc després, i coincidint amb el trasllat de la Casa Consistorial des de la Pia Almoina al nou emplaçament del passeig de la Indústria, ―això denotava l’expansió de la ciutat cap a l’altre costat de la carretera―, el 30 d’octubre de 1928 Joan Duran inaugurarà, en el primer pis del «café Xampinya» un cinema, el Mercantil Cinema, que el 1930, després d’unes reformes, ja comptava amb un escenari que per les seves dimensions admetia la representació de qualsevol obra teatral o revista, mentre que als baixos es seguien destinant a cafè i a sala de ball.
Era aquest un cinema que els anys anteriors a la Guerra Civil es convertia en «cinema a la fresca» quan des d’un balcó del mateix edifici es projectava sobre una pantalla situada entre la paret de Can Llach i la de la Sastreria Comalat, mentre els assistents s’asseien en les cadires i taules del cafè.
Arribats a l’any 1949 es planteja una reforma total del local, amb la integració dins del conjunt de l’espai que ocupava un magatzem de mobles que hi havia a tocar, però les obres s’alentiran força i no serà fins a començament dels anys seixanta quan s’acabarà la reforma amb l’eliminació dels balcons dels dos pisos, que foren substituïts per tribunes, amb la qual cosa es modernitzà l’aspecte exterior d’aquesta cinema-teatre-sala de ball. Amb la reforma, es va projectar la sala de ball a la part del davant del primer i segon pis, quedant la part del darrere reservada per al cinema amb un nou amfiteatre als baixos, paral·lel a la façana principal, amb una capacitat per a 1.200 espectadors: 700 al pati de butaques i 500 a la grada.
Pel que fa a la decoració, la sala del nou cinema-teatre, es va decorar amb un estil força modern per l’època, amb una escenari encerclat per motllures, amb unes tonalitats verd-daurades que contrastaven amb la resta de la sala que era d’un color gris-verdós. Mentre que les motllures i ampits de les llotges i amfiteatres destacaven per sobre dels altres, amb el seus colors blanc-amarfilats. I pel que feia a la sala de ball, que amb una capacitat per 500 persones, estava rodejada, a l’alçada del segon pis, per una galeria, tenia el suficient espai per enquibir-hi dues orquestres, una a cada extrem de la sala.
Durant molts d’anys fou un lloc de referència i punt de trobada de la societat banyolina, en el que s’hi podien barrejar pares i fills, i en el que les sessions continues de cinema i les representacions teatrals es combinaven amb les sessions de ball que sempre estaven amenitzades per les millors orquestres del moment. Unes sessions de ball que si bé normalment sempre es duien a terme els diumenges i els dies festius a la tarda, en dates assenyalades com podien ser Carnavals, les festes d’Agost o Sant Martirià, aleshores es convertien en nocturns.
Can Xampinya, com era conegut popularment, va tancar les seves portes el 25 de maig de 1997, i va ser enderrocat el 18 d’abril de 2001.
