El pla de Guèmol, fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX, era un lloc eminentment rural, sense cases a la seva banda sud, ocupat per camps de conreu i entrellaçat per camins de carro. Estava mal comunicat amb el centre de la ciutat i, difícilment, ningú no es podia imaginar construir-hi habitatges.
Malgrat tot, a la dècada dels quaranta, a la part sud i lluny del nucli antic de Guèmol, es va decidir edificar-hi les primeres cases barates banyolines destinades a gent treballadora. Era una zona clarament als afores de la ciutat, a tocar de la carretera de Girona i a prop de la de Camós. Tot i els inconvenients de la distància i de la manca de serveis, el preu del terreny era més barat i feia possible fer-hi unes cases més assequibles. Aquest primer grup va rebre el nom de Sant Martirià (en honor al patró de Banyoles). D’aquesta manera, el 17 de juliol de 1946, va ser inaugurat el “Grupo de Viviendas Protegidas San Martirián”.
Quan es va estrenar el Grup de Sant Martirià, ja estava previst fer més cases en aquesta zona i bastir-hi un nou grup d’habitatges. En aquella època, el creixement econòmic comportava també un increment del nombre d’habitants de Banyoles, i es feia imprescindible donar un sostre als nouvinguts procedents de la comarca i de fora d’ella. A tall d’exemple, s’ha de tenir en compte que el nombre de residents a la ciutat va passar de 6.672 el 1950, a 7.270 cinc anys després (havia augmentat en cinc-centes persones). El 1960, els habitants ja eren 8.075 (representant un increment de nou-centes). L’any 1955, el 60% de la població banyolina era d’origen local, el 26% de les comarques gironines i de la resta de Catalunya, i un set per cent de fora de Catalunya. Les necessitats de nova superfície edificable, ja el 1954, es feien evidents. Aleshores, Banyoles requeria unes tres-centes noves cases per a destinar-les, majoritàriament, a les famílies treballadores. L’any 1959, tot i les noves residències (entre 1951 i 1959 se n’havien alçat 416 de nova planta), encara s’insistia que en faltaven tres-centes més.
El nou Grup, el de Santa Maria dels Turers o de Nostra Senyora dels Turers (va rebre el nom per la patrona de Banyoles), es va començar a aixecar el novembre de 1954 i es va acabar a finals de 1955.
El model constructiu que es va seguir era semblant al d’altres poblacions: es tractava de cases petites i modestes, amb hortet o pati que, com a molt, tenien un pis a sobre. Llevat dels habitatges que es van fer a la plaça El·líptica (l’actual de Sant Pere), la resta seguien aquest model. Se’n varen bastir unes 196. El Grup de Santa Maria dels Turers va ser erigit per l’Obra Sindical del Hogar y Arquitectura, i les aportacions econòmiques van anar a càrrec de l’Instituto Nacional de la Vivienda, de l’Ajuntament de Banyoles i dels futurs veïns. L’arquitecte, Ignasi Bosch i Reig (1910-1985), va dissenyar tres tipus d’habitatges. Dos eren de cases aparellades a peu de carrer: les grans (amb menjador, cuina, bany i una habitació a la planta baixa, amb tres habitacions al primer pis), destinades a les famílies nombroses; i les petites (amb menjador, cuina i bany a la planta baixa i, al pis superior, dos dormitoris). A la part posterior hi havia el pati, un jardí o un hortet. Els comerços de la porxada també tenien el seu habitatge situat just a sobre dels locals comercials i estaven distribuïts en dos pisos. Al primer pis hi havia el menjador, la cuina, el bany i la saleta, i els quatre dormitoris es trobaven al pis superior. A la part posterior hi havia un petit magatzem. La qualitat de la construcció, a causa de les restriccions i de l’estraperlo, va resultar deficient. La seva característica més remarcable és el sostre de volta catalana de ceràmica bufada amb tirants metàl·lics.
Abans del 1955, en aquesta zona, només hi vivien unes 114 persones; el mateix any 1955 ja eren unes 380 i, deu anys més tard, el 1965, els residents s’acostaven als 900. L’augment de la població de Banyoles va fer que, a la dècada dels seixanta, s’hagués d’afegir un nou grup d’habitatges en aquest lloc: el Grup del Pla de l’Ametller (acabat a mitjans dels anys seixanta). Abans, però, ja s’havien construït a d’altres indrets del municipi el Grup Gimferrer (1950) i el Grup de Mas Palau (Barri de Mas Palau). Finalment, vindrien els pisos de Canaleta - La Rajoleria, l’urbanització de Can Puig de la Bellacasa, el barri Canemeres, els pisos del carrer Barcelona (Barri de la Farga) i l’urbanització de la Font Pudosa.
