La història de Banyoles està lligada, indubtablement, al monestir benedictí de Sant Esteve. La ciutat va iniciar la seva evolució a partir de l’edificació, vers el segle IX, de la primitiva església dedicada a Sant Esteve damunt d’un antic temple i en un lloc elevat. El Monestir, en el seu moment de màxim esplendor, s’ha d’entendre com una fortalesa, amb murs exteriors, torres i envoltat pels recs que feien de fossat. Des del monestir, el nucli urbà va créixer i es va edificar als turons allunyats de l’estany on era possible fer-ho sobre roca, lluny de les insanes aigües estancades i de les inundacions. Aquests eren els turons de l’eix que va del monestir a l’església de Santa Maria dels Turers i, d’allà, a la plaça dels Turers.
Menció a part mereix l’Era de l’Abat, un espai davant del Monestir concebut per a la relació entre el senyor feudal i els vilatans. Era un indret on no hi havia edificacions permanents, net de construccions i fora del nucli fortificat del monestir o clos monacal. En aquest terreny s’hi va celebrar el mercat des d’abans de 1086 i fins al segle XII. S’hi trobava la cabana del batlle de sac (on es cobraven les prestacions en cereals degudes al Monestir), es controlaven els pesos i mesures (un dels monopolis de l’Abat), s’hi feien les batudes del gra que s’emmagatzemava en uns graners i s’hi celebrava la cerimònia d’entrada del nou abat, i els jurats (regidors), en nom del poble banyolí, li juraven fidelitat.
Aquest lloc, amb el temps, va perdre el seu protagonisme senyorial i es va convertir en motiu de disputa entre el monestir de Sant Esteve i el Comú de Banyoles. D’aquesta manera, el 1802, l’Ajuntament de Banyoles va donar permís per batre a l’Era de l’Abat. Això va provocar la protesta del monestir, ja que el considerava un “espai senyorial” (del senyor) i no era propietat comuna de la població, raó per la qual no s’hi podia batre el blat sense el seu permís. Tot va acabar en un plet entre el monestir (el senyor feudal) i l’Ajuntament (el Comú).
En les primeres dècades del segle XIX, en més d’una ocasió, es van produir topades entre els qui estaven a favor del poder de l’abat i els contraris als privilegis abacials que, d’alguna manera, perpetuaven la divisió de segles anteriors entre cairuts (partidaris del monestir) i rodons (partidaris de la vila). El conflicte es va acabar amb la supressió del monestir de Sant Esteve i l’exclaustració dels monjos; el 27 de juliol de 1835 es va donar l’ordre d’exclaustració definitiva i, l’endemà, els monjos el van deixar per sempre més. Mil anys després de la seva formació, el monestir de Sant Esteve de Banyoles va deixar d’existir.
Les propietats monacals van ser venudes en pública subhasta, i la vila de Banyoles, així com l’espai de l’Era de l’Abat, van experimentar uns grans canvis en desaparèixer el senyor feudal de la vila i a causa de l’aparició de noves formes de propietat i de relacions econòmiques i socials. Es va afermar la propietat plena i el capitalisme, i va desaparèixer l’antic règim i les restes del feudalisme. L’Era de l’Abat va anar a parar a mans del negociant banyolí Llorenç Joan Marimon, que la va comprar el 1842 per deu mil rals i, més tard, va ser propietat de Pere Butinyà. Una part va quedar com a plaça pública i l’altra, l’adquirida per particulars, primer es va tancar i destinar a criar arbres i, posteriorment, a finals del segle XIX, s’hi van edificar les cases actualment existents.
